Reproduïm
el text del discurs llegit pel president de la Mancomunitat de la
Valldigna i alcalde de Tavernes, Jordi Joan, el passat diumenge en
l'acte de clausura de la Multaqa 2012 celebrada sota el lema "Dona,
Mediterrani i pau". Van ser les úniques paraules que es van sentir en la
llengua d'Ausiàs March, del Papa Alexandre VI o de Joan Fuster en els
actes de la Multaqa. I això que era un acte de la UNESCO.
Si
un viatger em confessés el seu desig de fer un viatge de llarga estada i
em demanés consell per fer un itinerari de la cultura, uns indrets on
anar a escoltar el saber, on trobar les paraules de la saviesa de tots
aquells que creuen... jo li diria: la Mediterrània.
Un
indret amb nom de dona que encoratja, que sempre dóna energia per a
continuar la ruta, per visitar-ne els paratges. I el viatger resseguiria
la ruta cíclica, oberta per la ciència –el canal de Suez– i per la
natura –l’estret de Gibraltar- i solcaria l’espai d’aigua salada que amb
els seus fars sempre ha sabut guiar tota persona desorientada.
I
ja en la Mediterrània parlaria amb les dones i els homes del respecte
dels uns i dels altres i ho faria sota l’ombra de l’olivera, del
garrofer o de la fèrtil palmera que el pintor Artur Heras va dissenyar
com a símbol, quan València volia dir-se i ser Mediterrània.
Una
Mediterrània que agraeix la visita de les quatre estacions, però ara i
ací i pels temps que corren, cal triar la primavera, tant la d’estiu,
com la primavera d’hivern. I és perquè nosaltres, igual que la primavera
es troba en pau entre estacions extremes, volem la pau dins del conjunt
de contrastos i de diferència amb tot allò que l’envolta. Volem una
Mediterrània que siga primavera i sàpia fer minvar els atacs dels
temporals que solen presentar-s’hi amb violència i aconseguir després la
calma, la pau.
I
amb la Mediterrània, i la connotació de nom femení, recorde la dona, la
mare, totes les mares, i com ens acaronen i ens agafen en les males
nits per acostar-nos a la seua sinada protectora. Ella, la mare, la
dona, com la Mediterrània, sempre ens ha ensenyat que després de la
tempesta ve la calma. Eixa calma que la gent de la riba del Mare Nostrum
hem de fer valdre amb la tranquil·litat dels gestos, amb constància,
amb volença, amb la tolerància, amb el diàleg de les cultures de les
ribes.
Tots a l’una, perquè la gent de la Mediterrània som gent de pau, de respecte i de molta cultura: mare mar, mar Mediterrània.
I
un bocí de la Mediterrània, la Valldigna: beneïda terra de confluència
de cultures, de retrobament i germanor de pobles, de pau, d’esperança...
tot allò que esperem assolir en aquests dies de fraternal convivència
al símbol més nostrat: el Reial Monestir de Santa Maria de Valldigna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada